Eva Marín revisa de manera crítica l’escenari del paisatge de muntanya com a construcció de l’èpica nacionalista en l’àmbit català. Analitza com s’ha instrumentalitzat l’espai de la muntanya des de la política, perpetuant representacions arquetípiques d’exaltació patriòtica i de dominació pròpies del romanticisme i de la renaixença.

Marín reflexiona sobre com aquesta visió uniformadora i idíl·lica no deixa espai a d’altres formes de mirar i representar el paisatge més complexes i heterogènies.

Des de l’experiència autobiogràfica explora les tensions i distàncies entre la instrumentalització institucional i les vivències del paisatge a través de la pràctica de l’excursionisme, que revisa des d’una mirada vital i feminista. Així, Marín es fixa en com els cims de les muntanyes han estat també objecte de presentació d’altres relats, menys patriòtics i més emancipadors.