La Panadella és una mena d’illa geogràfica (a causa de la seva ubicació i condició de pas) i temporal (per la seva estètica i atmosfera nostàlgica) on la vida que transcorre es manifesta en empremtes, cicles i silencis. És un lloc on coexisteixen diversos temps, relats i records, un lloc traumatitzat pel seu passat, atrapat al mig entre existir i ser oblidat.

Aquest petit poble de la regió de l’Anoia, a Catalunya, és ple de cicatrius que revelen una vida que sembla haver quedat suspesa, però alhora reflecteix un context sociocultural d’una Espanya «buida», una mitologia de l’oblit causada pel desplaçament; somnis que xoquen amb la nostàlgia d’entreveure alguna cosa al fons que, inevitablement, es desgasta.

La intenció de l’artista és habitar metafòricament la memòria del paisatge, generar un vincle amb els seus habitants i visitants per trobar-s’hi i poder treballar des de l’element sensorial per desvetllar les atmosferes on coexisteixen moltes històries i mites, imaginació i realitat.

Joel Jiménez (Costa Rica, 1993) és un artista multidisciplinari que viu i treballa a Espanya. La seva pràctica opera a la cruïlla del documental i l’acció, explorant les interseccions entre la història i la psicologia ambiental. Jiménez incorpora memòries col·lectives, històries, mites i ressonància emocional de l’espai per alterar les narratives històriques lineals i examinar les empremtes del trauma i el poder que donen forma a la nostra relació entre el passat i el present. El seu treball analitza espais amb històries estratificades, identitats en evolució i condicions estancades, i proporciona una plataforma per reflexionar sobre les complexitats de les relacions humanes amb l’entorn.

Els projectes de Jiménez abasten diversos mitjans, incloent-hi instal·lacions, pel·lícules i llibres.

Acompanyada per una barreja visceral d’elements naturals i sons de guerra, Kintsugi ens submergeix en el caos i la bellesa de forces oposades. Una simfonia dissonant que permet una aproximació al camp de batalla en un context bucòlic. Kintsugi ens confronta amb la dicotomia pau/guerra alternant aquestes paraules en blanc i en vermell sobre un fons negre. Aquests mots donen pas a les paraules de vint-i-una frases sobre la guerra i la pau que se superposen a la pantalla a tota velocitat, en un cicle de repetició, cosa que impossibilita la comunicació. Amb cada iteració, la velocitat s’alenteix gradualment, i això permet a l’espectador digerir les declaracions profundes sobre la naturalesa dels conflictes i la cerca de la pau. No obstant això, després d’aquesta treva, la velocitat recupera de mica en mica el ritme frenètic per reflectir la naturalesa cíclica de l’extremisme i la polarització a la societat. Simultàniament i a intervals, al fons, apareix la imatge d’una màquina de cosir que amb fil d’or cus i uneix les dues banderes en conflicte, Israel i Palestina, com a exemple de tants altres. Després, també a intervals, apareix una tisora que talla les banderes unides pel fil d’or i, després de girar-les, la màquina les torna a cosir amb fil d’or. Tallant, girant i cosint les dues meitats una vegada i una altra es genera un patchwork, bandera, fruit de la unió amb la tècnica japonesa del kintsugi. La juxtaposició de la brutalitat de la guerra amb l’idealisme de la pau convida a contemplar el fràgil equilibri entre destrucció i creació, caos i harmonia, i a reflexionar sobre la possibilitat de cura i reconciliació enmig de les fractures de l’extremisme.

Ramon Guimarães (Barcelona, 1968). Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona on va desenvolupar l’habilitat de fusionar teoria i pràctica, donant forma a la seva visió de l’art com a mitjà d’intervenció social.

Amb un enfocament multidisciplinari, a la seva pràctica artística hi ha la construcció d’identitats fluides i dissidents. Les seves accions actuen com a eines per desencadenar diàlegs provocatius i desafiar les percepcions convencionals. A aquest efecte convida l’audiència a participar activament en la creació de noves narratives, trencant amb estructures rígides i fomentant la diversitat de perspectives, despertant consciències, fomentant la reflexió crítica i generant reflexions significatives sobre temes contemporanis.

Ha presentat els seus treballs performàtics al MACBA, Arts Santa Mònica i Homesession a Barcelona; La Laboral a Gijón, Escorxador a Madrid; ARBAR, la Muga Caula a Girona; i, Aire a Santiago de Compostel·la entre altres.

La presidència de Trump ha mostrat l’atractiu de l’autoritarisme populista per a la meitat dels nord-americans. La manera com el país respon a l’atac al Capitoli dels Estats Units indica la consolidació d’aquest moviment. És una insurrecció mental!

La política ha esdevingut binària, viral, no reflexiva.

L’elecció dels líders polítics és fonamental, comprendre’n la vida i la formació és decisiu per al futur de la democràcia.

La confrontació política es basa avui en identitats bàsiques, suposicions simplistes, estètica kitsch, procrastinació… La polarització s’ha instal·lat en la societat, i apareix en totes les discussions (polítiques, intel·lectuals, socials, artístiques), desenvolupant l’odi, l’exclusió política i social i posant per davant els diners com a valor primordial.

I Trump n’és un dels símbols més significatius.

Trump Park Donald Trump’s Intimate Photo Album és un viatge especial en la mentalitat del 45è president dels EUA, així com una realització gràfica de Jean-Matthieu Gosselin i Ullic Morard, per denunciar l’absència de debats, la violència política, el «feixisme consentit», la monopolització dels mitjans de comunicació i les mentides permanents.

No tenim cap dubte que el 45è president dels Estats Units, que sovint es refereix a Abraham Lincoln, apreciaria aquest àlbum (és seu!), perquè, com va escriure el 16è president del país: «Cap home té prou memòria per aconseguir mentir.»

Jean-Matthieu Gosselin (Libourne, 1960). Llicenciat en museologia i història de l’art (École du Louvre i Sorbona). Va treballar durant anys com a periodista, director editorial i, més tard, com a director i conseller delegat d’editorials a França, Itàlia, Espanya i Mèxic.

El 2013 va patir un greu vessament cerebral. Durant els cinc anys següents, es va sotmetre a una llarga rehabilitació al Centre Mèdic Madrazo de Barcelona. El 2015 va iniciar cursos de fototeràpia; posteriorment, el 2017 i el 2018 va seguir «El curs d’estudis de fotografia professional» a la Grisart Escola Internacional de Fotografia – Visual Culture Tech Education de Barcelona, ​​del qual es va graduar.

Els seus treballs fotogràfics han estat exposats en diferents contextos i països:

Durant l’«Off» de les Rencontres de la Photographie d’Arles 2019 com a part de l’exposició La Roquette organitzada per Regards & Mémoires; a l’escola de fotografia Grisart (Barcelona, ​​2020 i 2022), amb No Surrender (en la seva rehabilitació), després Memorial Drive; al Festival Panoràmic (Granollers-Barcelona), 2020, amb «No Surrender», i en versió resumida al Festival Lumínic (Sant Cugat, 2021).

A la primavera de 2022, presenta Memorial Drive (sobre la memòria, els records artístics i estètics) a Barcelona, ​​i després «Before memories fade» (sobre Barcelona el seu territori fotogràfic) a BdB, sempre a la ciutat catalana; a la tardor de 2022, exposa aquesta última a Belmont-de-la-Loire a la regió Auvergne-Rhône-Alpes a França; serà exposada el 2023 al departament del Rhône a la ciutat de Cours.

Al maig de 2023 exposa la seva obra «Au nom de l’amitié» (sobre la seva visió de l’espiritual) al Prieuré de Grandmont situat a Villeloin-Coulangé (França); exposició que es presentarà a Sainte-Suzanne el 1r trimestre de 2024. Va exposar Memorial Drive a Les 54th Rencontres de la Photographie d’Arles 2023.

El juliol del 2024 exposà a Les Corts de Barcelona una nova obra: «Getaway Memories»; i a l’octubre, presentarà “Before memories fade” a Fouchères-Saint-Valérien (Yonne – França).

Ullic Morard (France, 1980) Nascut a França el 1980, va viure la major part de la seva vida a Itàlia, on va estudiar a la Facultat d’Arquitectura del Politècnic de Torí. Després va seguir cursos de fotografia, inclosos tallers amb l’«American agency Seven». Es va graduar al Curs d’Itinerari Narratiu de l’Escola Internacional de Fotografia Grisart a Barcelona el 2018.
Durant 16 anys i els anys 2008 ha estat produint sèries de fotografies incloent el seu projecte «Dark Night» completat el 2015, seguit per la participació al festival «The Others» a Torí el 2015, després al festival de fotografia «Head On» a Sydney el 2016, que conclou els Premis Finalistes del festival.

Va participar en una exposició col·lectiva al Festival de Fotografia de Torí de 2018.

Participa a l’«Off» de les Rencontres de la Photographie d’Arles 2019 com a part de l’exposició La Roquette organitzada per «Regards & Mémoires»; el mateix any, Ullic va treballar en projectes documentals: un reportatge a Cambodja, després un a Ceilan, seguit de reportatges al desert australià.

El 2020 participa en una exposició a França, a Annecy; i el 2021 exposa al festival de fotografia «Head On» de Sydney.

El 2022 participa en una exposició col·lectiva a Annecy.

Presenta una nova feina «Tesseract» durant Les 54th Rencontres de la photographie d’Arles 2023.

A través de la formació acadèmica, Ullic aborda l’arquitectura, la geometria, la puresa de les línies, les textures, així com les aparicions nocturnes, en particular en el paisatge.

A Piece of Paper és un vídeo de vuit minuts que explora un acomiadament laboral. A partir d’un enregistrament real, intercalat amb veus generades per IA, juga amb elements formals i elements coreogràfics, així com amb la imatge fixa i en moviment, per assenyalar i denunciar les violències dels llenguatges corporatius.

Aitana López (Madrid, 1994) és una artista espanyola que treballa entre Rotterdam i Madrid. Va realitzar els seus estudis en Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat de Paris 8, obtenint posteriorment un MA Fine Arts al Piet Zwart Institute de Rotterdam.

Prenent com a referència les seves pròpies experiències laborals i personals, la seva obra es fonamenta en una crítica als valors patriarcals i neoliberals que ens envolten. Amb un llenguatge que se situa entre allò audiovisual i allò plàstic, la seva pràctica proposa també una reflexió activa entre forma i contingut.

La seva obra ha estat exposada i projectada en diferents espais artístics i festivals de cinema independent com MediaLab Prado, cines Embajadores a Madrid, l’Eye Film Museum en Ámsterdam, WORM Central Station en Róterdam o Frihamnstorget a Estocolm.