Al centre de Sardenya, a diferents pobles del territori de Barbagia, viuen ben ancorades tradicions estranyes i arcaiques. Practicades pels habitants, cultes ancestrals, representen una relació intensa i brutal que l’ésser humà manté amb el que és salvatge i comporten un valor místic, espiritual i sagrat, amb una finalitat catàrtica i alliberadora. Aquestes disfresses pertanyen a un temps que no ens pertany. La màscara és una destinació, l’enllaç d’una relació inquietant entre l’ésser-animal i la divinitat. Portar una màscara significa metamorfosar-se sota la forma d’una altra entitat. El que aquestes màscares produeixen d’amenaçador i inquietant no té la funció d’espantar l’altre sinó de provocar una relació amb “l’altre”. Els habitants d’aquesta regió utilitzen l’expressió animas per definir una cosa que no té temps ni cos, de temps pertorbador, salvatge, el que és específicament no humà i serveix per viure una experiència.