Exposicions
El rostre infinit
Exposició de Juan Urrios, ORLAN, Helena Vinent comisariada per Mercè Alsina
Espai d’Arts de Roca Umbert
Carrer d’Enric Prat de la Riba, 77, 08401, Granollers, Barcelona
Del 19 d’octubre al 26 de novembre
Horaris
| divendres | 17:30-20:00 |
| dissabte | 11:00-14:00 i 17:30-20:00 |
| diumenge | 11:00–14:00 |
El rostre és un escenari de conflicte entre el que ens redueix a allò comú i el que ens significa com a individus diferents. Per una banda, és un dispositiu de comunicació que se sotmet a unes normes, però alhora és també un espai d’imaginació, de protesta i de fantasia, a través del qual ens mostrem al món. Un món que, amb els sistemes de vigilància i control actuals i especialment els softwares de reconeixement facial, converteix els nostres rostres en els nostres propis delators.
Amb les performances quirúrgiques, ORLAN ja va expressar, a mitjans dels anys 90 del segle passat, un posicionament crític, irònic i rebel contra els cànons amb un intent de forçar l’escultura del rostre com un exercici de revolta que posava en crisi el concepte de bellesa atribuïda al rostre femení al llarg de la història i de les representacions artístiques. L’artista reclamava així el dret a construir-se i mostrar-se segons el seu propi desig.
En el mateix període, Juan Urrios, amb la sèrie Ortopedia, del 1992, presentava imatges d’interns de la presó Model en les quals superposava retrats de diferents individus, amb una mirada crítica a l’ús de la fotografia com a eina d’identificació i control. Si la fotografia del segle XIX va creure que, amb la possibilitat de retratar individus, podia establir criteris de normalitat i anormalitat a partir de les tipologies físiques, els monstres d’Urrios es rebel·laven contra qualsevol tecnologia que proposés una categorització del rostre. Helena Vinent, amb un projecte del 2021 posa en crisi la nova eugenèsia i les imposicions d’un sistema capacitista que, segons afirma Martha Nussbaum, fa que s’obrin tensions entre els desigs d’autonomia, la cerca de capacitats per a l’autorealització i la consciència de la vulnerabilitat intrínseca que ens caracteritza com a espècie.
En aquests tres projectes el cos, però en particular el rostre, es mostra com un cavall de batalla contra les desigualtats fàctiques i les categoritzacions, alhora que es posiciona com un espai de resistència davant els reiterats intents de control dels individus a través de la tecnologia i la ciència.
Juan Urrios
Llicenciat en Belles Arts a Barcelona, va continuar els seus estudis a l’Ecole de Beaux Arts de Grenoble, França. Ha exercit com a professor de fotografia a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Serra i Abella de l’Hospitalet. Ha rebut beques d’institucions, tant públiques com privades, com l’Ajut per estades a l’estranger del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1990), la de l’Instituto de la Juventud del Ministerio de Asuntos Sociales (1990), o la de Banesto (1990). En els seus treballs, formulats en sèries tancades, la fotografia –a vegades manipulada digitalment– és el mitjà comú que es combina i “contamina” amb altres disciplines artístiques per a portar-nos a reflexionar sobre continguts de temàtica social. Aquesta línia de treball ha sigut reconeguda amb premis nacionals i internacionals, com la menció especial de la crítica de la 3rd Tokio International Photo-Biennale (1999), el Premi d’Arts Plàstiques de la Biennal de Barcelona (1989), i el primer premi del XXV Premi Internacional de Dibuix Joan Miró (1986).
ORLAN
“SOC ORLAN, ENTRE ALTRES COSES I EN LA MESURA DEL POSSIBLE. CADA LLETRA DEL MEU NOM ESTÀ ESCRITA EN MAJÚSCULES PERQUÈ NO VULL QUE M’ENCASELLIN”.
ORLAN és una de les artistes franceses més influents a escala internacional.
No es regeix per cap material, tecnologia o pràctica artística. Utilitza l’escultura, la fotografia, la performance, el vídeo, la 3D, els videojocs, la realitat augmentada, la intel·ligència artificial i la robòtica (ha creat un robot a imatge i semblança que parla amb la veu), així com tècniques científiques i mèdiques com la cirurgia i la biotecnologia, per qüestionar els fenòmens socials del nostre temps des d’una distància crítica.
ORLAN ha creat la revista Art-Accès Revue en minitel. ORLAN va fundar i va organitzar el Simposi Internacional de Lió sobre Performance i Vídeo.
ORLAN canvia constantment i radicalment allò donat, trencant les convencions i el pensament prefabricat. S’oposa al determinisme natural, social i polític i a totes les formes de dominació, supremacia masculina, religió, segregació cultural i racisme.
Helena Vinent
Helena Vinent treballa amb diferents formats que abasten el vídeo, la fotografia, el text, l’escultura, la performance o la instal·lació. Dissociació, subtítols, soroll, acceleració tecnològica, pròtesis, error, malentesos, polítiques de control dels cossos, aliances identitàries i espais especulatius són designacions que poden servir per a definir les seves línies de recerca artística. La seva obra, travessada pel discurs crip-queer i l’anticapacitisme, aborda la idea de la construcció humana, posthumana i infrahumana, mostrant especial interès per la producció de nous imaginaris que subverteixin les normatives funcionals dels cossos. A través del seu treball, indaga en els límits de l’humà i les conseqüències físiques i polítiques d’aquesta concepció, partint de la premissa que en una societat capacitista el cos assignat com a discapacitat no es llegeix com un cos humà complet.
Graduada en Arts Aplicades a l’Escultura per l’Escola Llotja i en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, actualment està cursant el Màster Universitari en Estudis Culturals i Arts Visuals (perspectives feministes i cuir/queer) de la Universitat Miguel Hernández. Ha participat en exposicions col·lectives i individuals d’àmbit nacional i internacional, en ciutats com Barcelona, Madrid, Rotterdam, Kassel, Palma, Nancy, Montpellier o Ciutat de Mèxic. Ha realitzat residències artístiques a la Fabra i Coats, a Hangar i a La Escocesa (Barcelona) i ha rebut diversos premis i beques, entre les quals destaquen el premi Sala d’Art Jove, la beca Guasch Coranty, la beca de producció d’Hangar, la beca d‘Arts Visuals de la Fundació Güell, la beca de producció de Baumannlab, la beca Creació i Museus de l’ICUB, el premi Generación 2021, la beca per a la Recerca i la Innovació en l’àmbit de les Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya, la beca Premis Barcelona 2020 i el premi Miquel Casablancas. La seva obra està en les col·leccions de la Fundación Montemadrid, de la Fundació Guasch Coranty, de la Fundació Güell, de Sant Andreu Contemporani i del MACBA.
Mercè Alsina
Mercè Alsina (Barcelona, 1966) és doctora en Història de l’art, comissària independent i periodista. Té una llarga trajectòria en l’organització i gestió d’esdeveniments culturals i exposicions. Ha realitzat una extensa producció de materials periodístics per a premsa escrita i televisió, així com documentals.
Entre els temes de recerca que ha investigat destaquen l’impacte de la globalitat en les produccions artístiques i la seva circulació, qüestions d’identitat i representació històrica, materialisme especulatiu i la naturalesa dels objectes, el vídeo assaig com a pràctica de resistència, entre d’altres. És Membre de l’Associació Catalana i Internacional de Crítics d’Art (ACCA i AICA) des del 1990. Entre 2003 i 2015 membre de la junta directiva de la secció catalana com a secretària. Des del 2019 és assessora i forma part de l’equip de programació del Festival de cinema, fotografia i nous mitjans Panoràmic (Barcelona/Granollers). Des del 2017 és co-comissària del cicle d’art contemporani santcorneliarts, a la Capella de Sant Corneli, Museu de Cardedeu.
