Sense intimitat

Mostra comissariada per Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita

Mostra comissariada per Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita on la idea d’Extimitat, una intimitat exposada, apareix vinculada als hàbits i les tecnologies que han transformat la nostra imatge i la dissolució entre allò privat i allò públic. Però per algunes persones, aquesta condició, en què allò privat és públic, ha estat una realitat des de sempre: malalts, presos, prostitutes, vagabunds, nòmades i interns de tota mena. La proposta expositiva consisteix a reunir fotollibres, fotografies i fotogrames de pel·lícules (tant en format imprès com en pantalla) d’aquestes persones a través del cinema i la fotografia tant documental com de ficció. Es tracta de persones alienes al luxe de la intimitat, amb vides travessades per l’ull i el judici de tothom: metges, clients i transeünts en general. Les persones alienes a la intimitat, desposseïdes d’una privacitat que, precisament, avui ens sorprèn en la seva dissolució voluntària i tecnificada per part de joves i no tan joves.

Narrativa

L’exposició s’articula en 5 eixos:

Les presons: representen una de les restriccions més antigues i doloroses, no només perquè són espais que priven de llibertat sinó també per l’assetjament del vigilant, el zelador o l’escarceller, actualment acompanyat de càmeres i monitors de videovigilància de tota mena. Primer, et desposseeixen de la pròpia empremta digital, després de la imatge i, finalment, del nom. El pres és un número, un subjecte que es troba sota una mirada atenta i constant.

*Amb imatges de la presó La Modelo de Barcelona i els seus interns, proveïdes pel Memorial Democràtic. Imatges d’ El asesino de Pedralbes ( Herralde, 1979) Salvador (M. Huerga, 2007) La Vampira de Barcelona (Ll. Danés, 2020)

Els hospitals: Sovint també se’ns nega la privacitat en situacions concretes en nom del nostre propi interès (quina expressió més terrible!) : per exemple, als hospitals I asils, on tenim accés a unes determinades cures a canvi d’estar sempre a la vista i sota el criteri de professionals, per dins i per fora. La resta de pacients són testimonis inevitables d’aquesta situació. Tal com succeeix als aeroports i altres espais on s’han ritualitzat molèsties humiliants pensades per a la docilitat de l’individu i no tant per a la pròpia seguretat, l’espai sanitari ens desposseeix a través d’una bata i uns límits infranquejables de llibertats bàsiques que entreguem en nom del nostre propi interès.

*Amb imatges de Mones com la Becky (J Jordà. 1999)

La infància: a través d’institucions com els internats o en pràctiques com la iniciació religiosa, ha conegut el fet de sacrificar la seva privacitat com una eina de control i integració. Les institucions militars, en aquest sentit, n’han estat un exemple: res del que hi succeeix està pensat per al creixement o el recolliment personal. Ben al contrari. Moltes obres de ficció han reflectit la importància d’escapar-se d’aquests intrusos de la infància a través de l’art, l’excés o la rebel·lia.

*Amb imatges de l’Arxiu fotogràfic Barcelona i fotografies de Xavier Miserachs.

L’Espai públic: “Les parets tenen orelles” és una expressió que s’acostumava a utilitzar per prevenir-nos d’espies i xafarders. Actualment, les parets tenen ulls infinits i ningú se n’escapa. L’espai públic no veu res com a aliè, no coneix el dret a la privacitat i, en ell, es confon “ser” amb “exhibir-se”. Al carrer som l’objectiu de qualsevol, tant si estem en trànsit com dormint en un caixer o apareixem emmarcats en la nostra pròpia finestra. Fa cinquanta anys, els paparazzis van entendre els carrers com un aparador. Avui ho fem tots: corporacions, autoritats, influencers, turistes, artistes i curiosos. Tots ens hem convertit en tafaners aplicats, espies accidentals i notaris sense la carrera de la història.

*Amb imatges de Txema Salvans Prostitutes a les carreteres, Joan Colom i Agus Prats. Imatges de cine i vídeo: Barcelona Show (Carles Barba), El alegre paralelo (Ripoll Freixas y M. Ramon).

L’Àlbum: “Inventar el tren és inventar l’accident de tren”, segons deia el filòsof Paul Virilio. Bé, doncs fer una fotografia és compartir-la. Encara que tinguem pensat reservar-la per al nostre àlbum o la nostra caixa dels secrets, totes les imatges capturades existeixen per ser compartides i la seva circulació serà inevitable, encara que no ho vulguem. Les imatges, en píxels o en paper, acaben formant part d’un domini públic fascinant, un àlbum col·lectiu ple de bells errors i horrors hilarants que compta amb els seus propis caçadors, lladres, col·leccionistes i recol·lectors.

Fitxa tècnica

L’exposició s’articula en 5 blocs composats de centenars d’imatges impreses en format mural que recreen l’imaginari visual al qual fan referència, tant des del món de l’art, el cinema i/o la publicitat. Aquests murals s’imprimeixen amb paper encolat i s’adequaran a les mides de cada centre. Els murals van acompanyats de 4 audiovisuals que mostren els referents cinèfils.

Requeriments de muntatge:

  • Sala d’exposicions de mínim 30 m² i màxim 100 m² que es pugui encolar o vinilar les parets.
  • 4 TV
  • Taula i vitrines pels llibres
Proposta educativa

La proposta educativa esta adreçada a ESO, Batxillerats i altres entorns educatius i la dinamitza l’Eixida.

Pren la forma d’un “Dispositiu Pedagògic” que:

  • Ofereix un itinerari educatiu amb diversos moments (descoberta i estimulació, acció creativa, visita-conversa i tancament i valoració) que suposen una experiència d’interacció amb les exposicions.

  • Parteix de les potencialitats de l’art com a motor de l’aprenentatge i de les capacitats expressives de les persones.

  • És flexible i adaptable a les necessitats de cada context i als interessos de cada grup.

  • Combina sessions virtuals i presencials i en es rep el suport i l’acompanyament de l’equip educatiu del Panoràmic.

 
Per a qualsevol dubte no dubteu de posar-vos en contacte amb nosaltres: contacte@panoramicgranollers.cat.

Programació

Del 15 d’octubre al 29 de novembre 2020, dins del Festival Panoràmic 2020 – Festival de cine fotografia i més. Museu de Granollers, Granollers.

Del 24 de maig al 30 de juny 2021, Sala del Banco de la República de Manizales 3D, Colombia.

Agost 2021 dins del 20º Festival Internacional de la Imagen, Inter/Especies. Bogotà, Colòmbia.

Agost 2021, dins del 20º Festival Internacional de la Imagen, Inter/Especies. Manizales, Colòmbia.

Andrés Hispano

Escriu regularment en el suplement de cultura de La Vanguardia (membre del comitè assessor des del 2002 fins al 2014).

Realitzador, juntament amb Félix Pérez-Hita, de Soy Cámara (TVE-CCCB).

Ha comissariat les exposicions «La ciutat dels cineastes» (juntament amb Jordi Balló, CCCB, 2001), «El rei de la casa» (juntament amb Marc Roig, Palau de la Virreina, 2007), «That’s not Entertainment!» (juntament amb Antoni Pinent, CCCB, 2007) i «Pantalla global» (juntament amb Gilles Lipovetsky i Jean Seroy, CCCB, 2011).

Va dirigir les nits temàtiques de BTV (1997-2000), el programa Boing Boing Buddha (creat juntament amb Manuel Huerga, BTV, 2000-2003) i Baixa Fidelitat (juntament amb Félix Pérez-Hita, XTVL, 2005).

Entre altres audiovisuals per a museus i centres d’art ha dirigit Somiant la nostra ruïna (la Pedrera, 2005), La Trobada (Palau Moja, 2007), Autoscan (CCCB, 2008) i Wish you were here (DHUB, 2009).

Va escriure David Lynch, claroscuro americano (Glénat, 1997) i va comissariar, juntament amb Antoni Pinent, el pack DVD Del éxtasis al arrebato (Cameo, 2009). És professor convidat de cinema i cultura audiovisual en diferents universitats, com la UPF, Elisava, LCI i la URL.

hispanoandres.blogspot.com.es

Fèlix Pérez-Hita

Actualment codirigeix alguns capítols de Soy Cámara amb Andrés Hispano, amb qui també va dirigir Baixa Fidelitat (XTVL-2005), i treballar com a guionista i editor per a Boing Boing Buddha (BTV, 2001-2004).

Amb Arturo Bastón dirigeix HILOMENTAL (sesiones videológicas). És membre fundador de l’associació Horitzó.tv i, amb el col·lectiu Neokinok.tv, va crear Tvlata (Projecte educatiu de tv experimental, 2007). Va ser codirector de Gabinet de Crisi: un programa de tv que no veurà a la tv (2001-2009), amb Bastón y Kikl Grau (idea original de Hispano / K. Grau). De 1997 a 1999 va dirigir una quinzena de documentals per a Barcelona TV.

Ha impartit classes de historia i teoria de la imatge a l’Escola Superior de Disseny Elisava, així com a masters y tallers de vàries universitats. Ha escrit articles sobre crítica de la imatge per Manía, Archipiélago, Cultura/s (La Vanguardia) o El Estado Mental, entre d’altres publicacions.