L’exposició s’articula en 5 eixos:

Les presons: representen una de les restriccions més antigues i doloroses, no només perquè són espais que priven de llibertat sinó també per l’assetjament del vigilant, el zelador o l’escarceller, actualment acompanyat de càmeres i monitors de videovigilància de tota mena. Primer, et desposseeixen de la pròpia empremta digital, després de la imatge i, finalment, del nom. El pres és un número, un subjecte que es troba sota una mirada atenta i constant.

*Amb imatges de la presó La Modelo de Barcelona i els seus interns, proveïdes pel Memorial Democràtic. Imatges d’ El asesino de Pedralbes ( Herralde, 1979) Salvador (M. Huerga, 2007) La Vampira de Barcelona (Ll. Danés, 2020)

Els hospitals: Sovint també se’ns nega la privacitat en situacions concretes en nom del nostre propi interès (quina expressió més terrible!) : per exemple, als hospitals I asils, on tenim accés a unes determinades cures a canvi d’estar sempre a la vista i sota el criteri de professionals, per dins i per fora. La resta de pacients són testimonis inevitables d’aquesta situació. Tal com succeeix als aeroports i altres espais on s’han ritualitzat molèsties humiliants pensades per a la docilitat de l’individu i no tant per a la pròpia seguretat, l’espai sanitari ens desposseeix a través d’una bata i uns límits infranquejables de llibertats bàsiques que entreguem en nom del nostre propi interès.

*Amb imatges de Mones com la Becky (J Jordà. 1999)

La infància: a través d’institucions com els internats o en pràctiques com la iniciació religiosa, ha conegut el fet de sacrificar la seva privacitat com una eina de control i integració. Les institucions militars, en aquest sentit, n’han estat un exemple: res del que hi succeeix està pensat per al creixement o el recolliment personal. Ben al contrari. Moltes obres de ficció han reflectit la importància d’escapar-se d’aquests intrusos de la infància a través de l’art, l’excés o la rebel·lia.

*Amb imatges de l’Arxiu fotogràfic Barcelona i fotografies de Xavier Miserachs.

L’Espai públic: “Les parets tenen orelles” és una expressió que s’acostumava a utilitzar per prevenir-nos d’espies i xafarders. Actualment, les parets tenen ulls infinits i ningú se n’escapa. L’espai públic no veu res com a aliè, no coneix el dret a la privacitat i, en ell, es confon “ser” amb “exhibir-se”. Al carrer som l’objectiu de qualsevol, tant si estem en trànsit com dormint en un caixer o apareixem emmarcats en la nostra pròpia finestra. Fa cinquanta anys, els paparazzis van entendre els carrers com un aparador. Avui ho fem tots: corporacions, autoritats, influencers, turistes, artistes i curiosos. Tots ens hem convertit en tafaners aplicats, espies accidentals i notaris sense la carrera de la història.

*Amb imatges de Txema Salvans Prostitutes a les carreteres, Joan Colom i Agus Prats. Imatges de cine i vídeo: Barcelona Show (Carles Barba), El alegre paralelo (Ripoll Freixas y M. Ramon).

L’Àlbum: “Inventar el tren és inventar l’accident de tren”, segons deia el filòsof Paul Virilio. Bé, doncs fer una fotografia és compartir-la. Encara que tinguem pensat reservar-la per al nostre àlbum o la nostra caixa dels secrets, totes les imatges capturades existeixen per ser compartides i la seva circulació serà inevitable, encara que no ho vulguem. Les imatges, en píxels o en paper, acaben formant part d’un domini públic fascinant, un àlbum col·lectiu ple de bells errors i horrors hilarants que compta amb els seus propis caçadors, lladres, col·leccionistes i recol·lectors.

L’exposició s’articula en 5 blocs composats de centenars d’imatges impreses en format mural que recreen l’imaginari visual al qual fan referència, tant des del món de l’art, el cinema i/o la publicitat. Aquests murals s’imprimeixen amb paper encolat i s’adequaran a les mides de cada centre. Els murals van acompanyats de 4 audiovisuals que mostren els referents cinèfils.

Requeriments de muntatge:

• Sala d’exposicions de mínim 30 m² i màxim 100 m² que es pugui encolar o vinilar les parets.
• 4 TV
• Taula i vitrines pels llibres

La proposta educativa esta adreçada a ESO, Batxillerats i altres entorns educatius i la dinamitza l’Eixida.

Pren la forma d’un “Dispositiu Pedagògic” que:

• Ofereix un itinerari educatiu amb diversos moments (descoberta i estimulació, acció creativa, visita-conversa i tancament i valoració) que suposen una experiència d’interacció amb les exposicions.

• Parteix de les potencialitats de l’art com a motor de l’aprenentatge i de les capacitats expressives de les persones.

• És flexible i adaptable a les necessitats de cada context i als interessos de cada grup.

• Combina sessions virtuals i presencials i en es rep el suport i l’acompanyament de l’equip educatiu del Panoràmic.