Caldrà arrasar el quartet de corda, a pedrades. Sona el Quartet de corda No. 66 en Sol major, Opus 77, de Haydn. Si més no, així era fa una estona. Cada impacte sobre els violins, la viola o el violoncel suposa una modificació mínima, aleatòria, de l’harmonia, el ritme o el timbre d’aquella veu, i amb cada encert ens allunyem una mica més de L’obra original. A cada atemptat contra l’instrument, correspon una agressió contra la forma musical: veure la destrucció dels instruments i escoltar la descomposició del quartet de Haydn esperant que, en algun moment, n’acabi sorgint alguna platja.

Un dels eslògans més coneguts del maig del 1968 a París, va ser “Sous les pavés, la plage!” (Sota les llambordes, la platja!). La frase feia al·lusió a la sorra que va aparèixer sota les llambordes del paviment quan els estudiants van muntar les barricades als carrers. La platja, espai de llibertat, tou i sense forma concreta, contraposada a la traça rectilínia dels carrers i el trànsit de direcció regulada. Tot I que finalment, ni la platja ni l’impossible van aparèixer, en aquells dies es van llançar llambordes contra totes les institucions, normes i jerarquies, amb la convicció de que la força col·lectiva podria destruir l’ordre establert.

La instal·lació vol jugar amb aquest sentit positiu de la destrucció i la seva capacitat de provocar esperança, tot i la incertesa del resultat final. La destrucció com a forma de progrés i creació col·lectiva. El quartet de corda, paradigma de la forma musical del classicisme (moment històric canònic i regulador per excel·lència), és un entramat rígid de normes formals i relacions restrictives entre les quatre veus. L’alteració d’una sola nota suposa portar la forma cap a llocs prohibits normativament.